La pau, Núvols, Els ocells
Un home volant fins al cel en un escarabat merder gegant per visitar els déus i portar la pau al món, una secta tronada d'intel·lectuals comandats per Sòcrates que passen massa temps als núvols, o uns homes que se'n van a viure una vida de reietó amb els ocells i acaben instaurant-hi un règim aupressor. Deia Pompeu Gener que Aristòfanes, el gran poeta còmic de l'antiguitat, era «un tipo únic del seu art», amb un «esperit únic que no s'ha vist mai més en la Història». I si bé és cert que «el món no ha vist, i potser no veurà mai més, un tal espectacle: l'orgia dirigida pel geni», aquest autor genial, capaç de l'escatologia més descontrolada, de la fantasia abans del gènere fantàstic i dels jocs de paraules més surrealistes, ha hagut de passar pel purgatori de les traduccions, per les diferents censures que l'han intentat fer més passable per a la moral de l'època, sense fer justícia ni al seu verb descarnat ni a la seva fastuositat. S'oblida així que Aristòfanes va ser un poeta còmic. Presentem aquí la primera traducció catalana en vers de tres de les seves comèdies més líriques, més alades: "La pau", "Núvols" i "Els ocells". Unes traduccions que miren de conciliar els dos caràcters indissociables de l'autor: l'humor i la poesia. Aristòfanes (Atenes, 446-386 aC) és el poeta còmic més brillant de l'antiguitat i un dels més hilarants de tota la literatura universal. Com Èsquil, Sòfocles i Eurípides per a la tragèdia, era, ja per als grecs, el gran clàssic de la comèdia antiga. Gràcies a Zeus, n'hem conservat onze peces de la quarantena llarga que sabem que va compondre. Li va tocar viure una de les èpoques més crítiques per a la democràcia atenesa: la guerra del Peloponès (431-404 aC), que va comportar la fi del domini d'Atenes sobre l'Egeu. Però va sobreviure a la guerra, i ens va llegar algunes de les comèdies més meravelloses que ha escrit mai cap dramaturg, com les d'aquest volum o "Lisístrata", "Les granotes" i "Les dones a l'assemblea". Com tots els genis, va dur als límits el gènere que conreava, fins a esgotar-lo. Darrere d'ell no es va tornar a escriure comèdia de la mateixa manera i el seu verb alat només l'han igualat monstres literaris de la talla de Shakespeare, Rabelais o Gadda.
